Aquell home ja era gran, i era evident. Un bastó repenjat damunt el banc al seu costat, arrugues profundes però fermes a la cara, una camisa de color llis antiga arremangada i sobre tot una manera de seure i estar que crec que només s’aconsegueix amb els anys.
No havia renunciat al tabac i això ressaltava més, si es que era possible, una maduresa rotunda.
Seia en aquell banc en el que possiblement no hi havia estat masses cops donada la seva novetat, però la plaça la coneixia com res.
Havia crescut allí, era on jugava amb els amics de petit, on quedava després de l’escola de més gran, on es reunia amb els del barri després de la feina, i fins i tot segur que encara era capaç de recordar alguna festa major i un petó robat a alguna xiqueta.
Ara es limitava a seure i a observar als nous inquilins d’aquell lloc. I només pensava, de debò, que d’aquí 60 o 70 anys algú estigui en el mateix lloc fent el mateix. Recordant tot el que ha viscut en aquell espai public ple de records privats compartits.
Així creu que el cercle no es tanca, i cada cop es fa més i més gran.
Quants llocs així existeixen?
No hay comentarios:
Publicar un comentario