San Juan de la Cruz

[...] los sueños que una vez tenía y ya no tengo .

Un camino de torturas y de sufrimiento que me ha traído donde ahora sigo muerto, rezando para que alguien me levante del suelo, donde estoy abandonado. [...]

Nebuloses gegants

escrit el 30 de Novembre del 2010


Nebuloses gegants de pols i de centenars d’estrelles dibuixen en la foscor espacial records del passat i possibles futurs.

Milers de planetes orbiten al voltant de centenars d’estrelles que emeten unes estranyes llums. Segur que n’hi ha moltes més, pero jo només puc veure aquestes.

I tot passa en silenci, en un absolut silenci. I sobretot passa en una foscor brillant impossible d’imitar, impossible de descriure.

Sense gravetat es complicat tenir consciencia del teu propi cos. Només soc ulls i cervell, la resta aquí no serveix de res.

[…]

Fàcil i ràpid

Caminava, amb el cap cot, cansat amb la música molt forta per no sentir res, ni a mi mateix. Vaig pel mig del carrer, segur de que a aquelles hores no passa cap cotxe.

Però passa.

I creua per el meu davant a escassos centímetres.

Potser m'ha salvat parlar amb el vigilant de nit dos segons més. Potser aquells papers que he recordat guardar just abans de marxar. Potser aturar-me a escollir la cançó de tornada a casa.

No importa.

Aquell cotxe podria haver acabat amb mi de cop. Fàcil i ràpid.

No hauria importat. A mi no. No ho sabria mai. Dubto de que notes algun canvi, i si el noto que importa? A mi m'importa l'ara. Després? Ara mateix m'és igual, el que sigui serà... no hi puc fer res.

A la resta, si es que n'hi ha, la preocupació els hi duraria relativament poc. Total, res ni ningú ens afecta tota la vida...

Aixi que fet i fet res hauria canviat si aquell cotxe se m'emporta pel davant de manera fatal.

Hivern del 85

Recordo quan escollia primavera. Recordo quan tot era rosa. Recordo quan milions d'insectes preciosos enlairaven el seu vol i se m'enduien a mi.

Recordo quan tothom buscava la seva primavera. I encara vec com la busquen. No em fico amb ells, m'és igual. Busquen la llum del Sol, us dono la meva.

La primavera són camins rectes, no us enganyeu, de rumb fix i velocitat constant. Com a molt us sortireu del camí en alguna corba suau que no haureu vist, i encara que la veiéssiu no sabríeu que fer... tant fa, després tornareu, ràpid i amb por, a la recta de color rosa, de velocitat constant i rumb fix.

Recordo quan vaig escollir hivern. Recordo la foscor prematura dels dies que duren poc. Recordo el fred que m'envolta i em fa hermètic, tancat en el meu abric preferit.

Recordo quan la resta no entenien el fred. Només busquen la calor. El fred impera sobre totes les coses, es una llei física, pero ningú ho vol veure aixi. El fred es foscor. Jo prefereixo comprar llums de taula.

L'hivern són camins sense marcar. Carreteres que es sobreposen i després es separen i t'obliguen a escollir. Corbes tant tancades que gairebé no veus on vas a parar. Que creuen rius immensos que s'endurien a qualsevol que intentes anar a l'altre costat. Pero escullo aixo.

I el més normal, el que sempre hem passa, es que em surto del camí, pero hi torno per veure si aquest cop sóc una mica més llest, una mica més astut.. o no, pero com a mínim podré riurem de mi mateix. I si no, sempre puc inventar un camí sobre la marxa.

I espero aquest hivern ja.

Home gran

escrit el 9 d'Agost del 2010

Aquell home ja era gran, i era evident. Un bastó repenjat damunt el banc al seu costat, arrugues profundes però fermes a la cara, una camisa de color llis antiga arremangada i sobre tot una manera de seure i estar que crec que només s’aconsegueix amb els anys.

No havia renunciat al tabac i això ressaltava més, si es que era possible, una maduresa rotunda.

Seia en aquell banc en el que possiblement no hi havia estat masses cops donada la seva novetat, però la plaça la coneixia com res.

Havia crescut allí, era on jugava amb els amics de petit, on quedava després de l’escola de més gran, on es reunia amb els del barri després de la feina, i fins i tot segur que encara era capaç de recordar alguna festa major i un petó robat a alguna xiqueta.

Ara es limitava a seure i a observar als nous inquilins d’aquell lloc. I només pensava, de debò, que d’aquí 60 o 70 anys algú estigui en el mateix lloc fent el mateix. Recordant tot el que ha viscut en aquell espai public ple de records privats compartits.

Així creu que el cercle no es tanca, i cada cop es fa més i més gran.

Quants llocs així existeixen?

Un altre blog que començo... quants n'he començat ja?

Jo i la meva mania de començar coses... però de no acabar-les mai...

Au doncs, Hola!