En un lloc

En algun lloc un cotxe passa per davant d'una gasolinera d'una carretera poc transitada. A 10000 quilometres un banquer surt per la porta d'un edifici d'oficines per anar a fer una cervesa. Mentrestant un edifici es desploma atrapant tot de gent dins seu. En una habitació una persona es mira al mirall i no es veu reflectida. Un ocell en flames creua un cel absolutament blau quan un camaleó fa un soroll estrany.  

vida

Publicat el 3/5/10

-Sempre venen aquí a llegir els diaris i les revistes.
-si si, com si no se les poguessin comprar ells.
-i tant. A més només pren un cafè. I això que ell es arquitecte i ella professora.

No son crítiques, son una manera de treure la ràbia i l’enveja que sent.

Treballa en aquell trist hotel d’un petit poble en que el més important es la relativa proximitat de la capital.
Carrers sense asfaltar, tendes abandonades per culpa de la crisi, immigrants sense feina al carrer passant l’estona i gent sense futur. Tot i que això últim no ho saben del cert, però intueixen alguna cosa.

S’està a la barra del bar que l’hotel té al costat de la recepció. Treballa amb el seu marit i la seva mare.
L’home es el típic simpàtic de poble que coneix i saluda a tothom. Ell es creu amb una bona reputació, però no coneix el que realment pensen d’ell. I la seva mare comença a fer més nosa que servei.

Allí, darrere d’aquella barra que la te tancada des de fa masses anys i que la mantindrà així bastants més, pensa mentre eixuga uns gots d’aigua.
Pensa en la professora dona de l’arquitecte i la seva tranquil·la vida. Pensa en el significat de triomfar en la vida i arribar ràpidament a la conclusió de que allò, com a mínim, no es triomfar. Pensa en que realment la seva mare es també l’única amiga que té. Pensa en l’home ingenu que tot i regentar un hotel no es ningú.

En una vida que s’escapa mentre asseca uns gots que acaben de fer servir uns joves que ella creu que son el paradigma de l’èxit.

-un entrepà de formatge!

Trenquen els seus pensaments i el seu cap torna a situar-se darrere la barra per fer l’únic que sap fer ben fet...

Moscas

Se podía oler desde cualquier punto de la ciudad. Es más, no había ciudad que no oliese a eso. Era intrínseco a la ciudad.

Es un olor a putrefacción, fuerte, muy fuerte. Pero no es el tipo de olor que hace la comida en descomposición, aquí se pudre algo más grande, algo más importante.

El ruido de las moscas es ensordecedor, abrumador. El cielo siempre es gris y su zumbido se te mete en la cabeza y te impide pensar.

Los cadáveres están en todos los rincones. Bares, oficinas, pisos, bancos, parques... cualquier sitio de la ciudad está colmado por estos despojos vivientes andantes.

Esparcen su olor sin cesar por todo el espacio. Contaminan cualquier rincón. Se comen los unos a los otros volviéndose más putrefactos. Infectan a los sanos sin que estos apenas puedan hacer nada. En la ciudad se nace así.

Y se muere así.

Suelo

A veces creo que puedo con todo, que soy un poco mejor que los demás, que llego más lejos que toda esa gente...

Pero por suerte siempre viene ese golpe que envía mi mejilla directa al suelo. Donde siempre había estado.

Gracias.