En un lloc

En algun lloc un cotxe passa per davant d'una gasolinera d'una carretera poc transitada. A 10000 quilometres un banquer surt per la porta d'un edifici d'oficines per anar a fer una cervesa. Mentrestant un edifici es desploma atrapant tot de gent dins seu. En una habitació una persona es mira al mirall i no es veu reflectida. Un ocell en flames creua un cel absolutament blau quan un camaleó fa un soroll estrany.  

vida

Publicat el 3/5/10

-Sempre venen aquí a llegir els diaris i les revistes.
-si si, com si no se les poguessin comprar ells.
-i tant. A més només pren un cafè. I això que ell es arquitecte i ella professora.

No son crítiques, son una manera de treure la ràbia i l’enveja que sent.

Treballa en aquell trist hotel d’un petit poble en que el més important es la relativa proximitat de la capital.
Carrers sense asfaltar, tendes abandonades per culpa de la crisi, immigrants sense feina al carrer passant l’estona i gent sense futur. Tot i que això últim no ho saben del cert, però intueixen alguna cosa.

S’està a la barra del bar que l’hotel té al costat de la recepció. Treballa amb el seu marit i la seva mare.
L’home es el típic simpàtic de poble que coneix i saluda a tothom. Ell es creu amb una bona reputació, però no coneix el que realment pensen d’ell. I la seva mare comença a fer més nosa que servei.

Allí, darrere d’aquella barra que la te tancada des de fa masses anys i que la mantindrà així bastants més, pensa mentre eixuga uns gots d’aigua.
Pensa en la professora dona de l’arquitecte i la seva tranquil·la vida. Pensa en el significat de triomfar en la vida i arribar ràpidament a la conclusió de que allò, com a mínim, no es triomfar. Pensa en que realment la seva mare es també l’única amiga que té. Pensa en l’home ingenu que tot i regentar un hotel no es ningú.

En una vida que s’escapa mentre asseca uns gots que acaben de fer servir uns joves que ella creu que son el paradigma de l’èxit.

-un entrepà de formatge!

Trenquen els seus pensaments i el seu cap torna a situar-se darrere la barra per fer l’únic que sap fer ben fet...

Moscas

Se podía oler desde cualquier punto de la ciudad. Es más, no había ciudad que no oliese a eso. Era intrínseco a la ciudad.

Es un olor a putrefacción, fuerte, muy fuerte. Pero no es el tipo de olor que hace la comida en descomposición, aquí se pudre algo más grande, algo más importante.

El ruido de las moscas es ensordecedor, abrumador. El cielo siempre es gris y su zumbido se te mete en la cabeza y te impide pensar.

Los cadáveres están en todos los rincones. Bares, oficinas, pisos, bancos, parques... cualquier sitio de la ciudad está colmado por estos despojos vivientes andantes.

Esparcen su olor sin cesar por todo el espacio. Contaminan cualquier rincón. Se comen los unos a los otros volviéndose más putrefactos. Infectan a los sanos sin que estos apenas puedan hacer nada. En la ciudad se nace así.

Y se muere así.

Suelo

A veces creo que puedo con todo, que soy un poco mejor que los demás, que llego más lejos que toda esa gente...

Pero por suerte siempre viene ese golpe que envía mi mejilla directa al suelo. Donde siempre había estado.

Gracias.

Ja només espero el dia en el que no em desperti mai més.

plaf

Calla, calla, C-A-L-L-A!!! No quiero oírte, no quiero que digas nada más!! Nada más JODER!! No vas a conseguir que cambie. NO! Crees que por decir cuatro mierda bonitas voy a bajar? No tienes ni puta idea de porque estoy aquí, capullo!

Ni lo entenderías.

Ni te lo imaginas.

Tu puto cerebro no es capaz de procesar esto. Tu puto cerebro solo procesa la tele, gilipollas. Así que olvídate de persuadirme o de que me haga entender. CALLA!

…

plaf!!

y justo un instante antes de estamparse contra el suelo, justo cuando aquella nariz aguileña que tanto le gustaba estaba a punto de rozar el suelo, solo justo en ese instante sabia que por primera vez algo le había salido como había planeado.

Y se rió.

Fill de puta

De que serveix tot? Joder, de que collons serveix tot! Va digam-ho! Bah, no ho saps. Perque la puta resposta es que tota aquesta merda no serveix ni ha servit per a res! I no ho vols ni pensar, tens pànic si penses aixo. Au, ves a casa amb el teu cotxe car i mira la puta tele.

Prefereixes pensar que la merda de llibres que llegeixes, la música que escoltes, la feina que fas i totes les merdes que fas serveixen per a alguna cosa... pero no es aixi fill de puta.

Estas aquí de casualitat, no per fer alguna cosa.

Aixi que el que fas o deixes de fer m'importa una merda... de fet aixo es l'únic que ens uneix. Als dos ens la porta fluixa el que faci o deixi de fer l'altre. Pero el teu motiu es la puta enveja, no fos cas de que em compres una tele més gran que la teva... aixo si que t'interessa.

I ara mira't aquí, no et res. Lligat a una puta cadira vella, en una merda de magatzem abandonat que ningú sap on es. Si es que fins i tot deuries tenir planejada la teva puta mort. Segur pensaves que seria en un hospital car, envoltat dels 'teus', que ja tindries pagat un bon taüt... Doncs no, fill de la gran puta. Moriras aquí... i ara.

La copa de Europa

Ahora pienso que no merece la pena,
arriesgarme traerá más problemas.
Así que elijo
lo que tengo más cerca.
Por lo menos tendré la certeza
de que existo,
de que puedo decidir,
de que elijo por mí,
sólo por mí.


La copa de Europa - Los Planetas

Cuando no te puedas mantener en pie,
y ya no te quede nada por beber.
Y tengas que volver,
y tengas que volver.
Y tienes tanto que explicar
que no te pienso escuchar.
Y no sepas que hacer,
y no sepas que hacer.
Y lo que tienes que decir
es algo que no quiero oír.

 

De negro absoluto nos fundíamos con la noche

Andábamos por la ciudad de memoria.

De negro absoluto nos fundíamos con la noche.

Alcohol y química corrían por la venas a punto de estallar.

Las cuatro de la mañana siempre nos había parecido muy temprano.

No nos importaban los demás, solo nosotros, solo yo.

En la discoteca la música nunca nos gustaba, pero teníamos que estar allí.

En un rincón.

Hablábamos de todo como podíamos. Las ideas salían solas.

Todo el mundo nos observaba pero nadie se atrevía con nosotros.

Alcohol y química nos sostenían.

Nada era más fuerte.

Taxis parados con superioridad. Billetes de más.

Placer en grupo y desnudos. Sofá, mesa, suelo, baño.

Yo contigo, tu conmigo, ella contigo.

Sudor, semen, alcohol y química.

Reventados de placer unos encima de los otros hasta que salia el Sol.

Dormíamos todos con todos hasta que no podíamos más.

Zumo, agua, pasta, tomate, carne.  

Desert

Escrit el 27 de novembre del 2010

Desert es l’únic que puc veure, perque tampoc hi ha res més a veure al voltant meu. Només sorra i més sorra formant algunes petites dunes.

Sona una d’aquelles cançons del meu grup favorit. No sona massa fort però suficient per sentir-la amb claredat.

Aquí falla alguna cosa. Com he arribat fins aquí? No recordava res.

Condueixo un cotxe. Es de nit. Ara sona la mateixa cançó però molt més forta, més real. Vaig per una carretera que no m’és desconeguda. La reconec, es una de les entrades a la ciutat. Miro per la finestra i la veig il·luminada al fons mentre traço una lleugera corba. La música sona realment molt forta.

Alguna cosa continua fallant i no descobreixo que es. De fet només penso que alguna cosa falla, res més. No m’ho qüestiono ni hi penso. Només se que alguna cosa falla.

Por

Por, por, por, molta por. Por irracional. Por enorme. Por sense cap mena de sentit. Por que se'm fica ben endins. Por gegantina. Por immensa. Por infinita. Por gran com un autobús. Por solar. Por de nen petit. Por de color vermell i negre. Por de color groc i negre. Por incommensurable. Por de nits molt fosques. Por de nàufrags perduts al mig del mar. Por desconeguda....

Por.

I que millor que tot aixo per pensar i tirar endavant.  

I de fons només sentia els mil insectes...

Amb els comandaments fora de servei m'abocava a una mort segura però llarga, si volia.

La nau seguia una trajectòria aleatòria decidida per la força d'atracció de diferents planetes. Jo ja no controlava res..

En aquella cabina no podia fer res, cap moviment fora del normal.

La radio tampoc funcionava, només s'escoltava un soroll de fons, com de mil insectes movent-se.

Mai em trobarien.

Desapareixeria en la foscor, sol. Mai seria recordat per que no existia. Tot aixo era secret.

Ningú allà abaix sabia el que passava realment. Ni ho sabrien mai. La tele els hi diu el que han de creure.

Aquí a dalt la veritat era bastant més diferent. I crua.

Lluitem per seguir vius, per no desaparèixer. Defensàvem tot el que havíem estat, érem i seriem. De que haurien servit milions d'anys d'existència si ningú ens recordava?

Mai vaig poder escollir tot aixo...

Aquesta vida. Aquesta solitud. Aquest final.

En el millor dels casos flotaria per la immensitat de l'univers per sempre.

...

San Juan de la Cruz

[...] los sueños que una vez tenía y ya no tengo .

Un camino de torturas y de sufrimiento que me ha traído donde ahora sigo muerto, rezando para que alguien me levante del suelo, donde estoy abandonado. [...]

Nebuloses gegants

escrit el 30 de Novembre del 2010


Nebuloses gegants de pols i de centenars d’estrelles dibuixen en la foscor espacial records del passat i possibles futurs.

Milers de planetes orbiten al voltant de centenars d’estrelles que emeten unes estranyes llums. Segur que n’hi ha moltes més, pero jo només puc veure aquestes.

I tot passa en silenci, en un absolut silenci. I sobretot passa en una foscor brillant impossible d’imitar, impossible de descriure.

Sense gravetat es complicat tenir consciencia del teu propi cos. Només soc ulls i cervell, la resta aquí no serveix de res.

[…]

Fàcil i ràpid

Caminava, amb el cap cot, cansat amb la música molt forta per no sentir res, ni a mi mateix. Vaig pel mig del carrer, segur de que a aquelles hores no passa cap cotxe.

Però passa.

I creua per el meu davant a escassos centímetres.

Potser m'ha salvat parlar amb el vigilant de nit dos segons més. Potser aquells papers que he recordat guardar just abans de marxar. Potser aturar-me a escollir la cançó de tornada a casa.

No importa.

Aquell cotxe podria haver acabat amb mi de cop. Fàcil i ràpid.

No hauria importat. A mi no. No ho sabria mai. Dubto de que notes algun canvi, i si el noto que importa? A mi m'importa l'ara. Després? Ara mateix m'és igual, el que sigui serà... no hi puc fer res.

A la resta, si es que n'hi ha, la preocupació els hi duraria relativament poc. Total, res ni ningú ens afecta tota la vida...

Aixi que fet i fet res hauria canviat si aquell cotxe se m'emporta pel davant de manera fatal.

Hivern del 85

Recordo quan escollia primavera. Recordo quan tot era rosa. Recordo quan milions d'insectes preciosos enlairaven el seu vol i se m'enduien a mi.

Recordo quan tothom buscava la seva primavera. I encara vec com la busquen. No em fico amb ells, m'és igual. Busquen la llum del Sol, us dono la meva.

La primavera són camins rectes, no us enganyeu, de rumb fix i velocitat constant. Com a molt us sortireu del camí en alguna corba suau que no haureu vist, i encara que la veiéssiu no sabríeu que fer... tant fa, després tornareu, ràpid i amb por, a la recta de color rosa, de velocitat constant i rumb fix.

Recordo quan vaig escollir hivern. Recordo la foscor prematura dels dies que duren poc. Recordo el fred que m'envolta i em fa hermètic, tancat en el meu abric preferit.

Recordo quan la resta no entenien el fred. Només busquen la calor. El fred impera sobre totes les coses, es una llei física, pero ningú ho vol veure aixi. El fred es foscor. Jo prefereixo comprar llums de taula.

L'hivern són camins sense marcar. Carreteres que es sobreposen i després es separen i t'obliguen a escollir. Corbes tant tancades que gairebé no veus on vas a parar. Que creuen rius immensos que s'endurien a qualsevol que intentes anar a l'altre costat. Pero escullo aixo.

I el més normal, el que sempre hem passa, es que em surto del camí, pero hi torno per veure si aquest cop sóc una mica més llest, una mica més astut.. o no, pero com a mínim podré riurem de mi mateix. I si no, sempre puc inventar un camí sobre la marxa.

I espero aquest hivern ja.

Home gran

escrit el 9 d'Agost del 2010

Aquell home ja era gran, i era evident. Un bastó repenjat damunt el banc al seu costat, arrugues profundes però fermes a la cara, una camisa de color llis antiga arremangada i sobre tot una manera de seure i estar que crec que només s’aconsegueix amb els anys.

No havia renunciat al tabac i això ressaltava més, si es que era possible, una maduresa rotunda.

Seia en aquell banc en el que possiblement no hi havia estat masses cops donada la seva novetat, però la plaça la coneixia com res.

Havia crescut allí, era on jugava amb els amics de petit, on quedava després de l’escola de més gran, on es reunia amb els del barri després de la feina, i fins i tot segur que encara era capaç de recordar alguna festa major i un petó robat a alguna xiqueta.

Ara es limitava a seure i a observar als nous inquilins d’aquell lloc. I només pensava, de debò, que d’aquí 60 o 70 anys algú estigui en el mateix lloc fent el mateix. Recordant tot el que ha viscut en aquell espai public ple de records privats compartits.

Així creu que el cercle no es tanca, i cada cop es fa més i més gran.

Quants llocs així existeixen?

Un altre blog que començo... quants n'he començat ja?

Jo i la meva mania de començar coses... però de no acabar-les mai...

Au doncs, Hola!