vida

Publicat el 3/5/10

-Sempre venen aquí a llegir els diaris i les revistes.
-si si, com si no se les poguessin comprar ells.
-i tant. A més només pren un cafè. I això que ell es arquitecte i ella professora.

No son crítiques, son una manera de treure la ràbia i l’enveja que sent.

Treballa en aquell trist hotel d’un petit poble en que el més important es la relativa proximitat de la capital.
Carrers sense asfaltar, tendes abandonades per culpa de la crisi, immigrants sense feina al carrer passant l’estona i gent sense futur. Tot i que això últim no ho saben del cert, però intueixen alguna cosa.

S’està a la barra del bar que l’hotel té al costat de la recepció. Treballa amb el seu marit i la seva mare.
L’home es el típic simpàtic de poble que coneix i saluda a tothom. Ell es creu amb una bona reputació, però no coneix el que realment pensen d’ell. I la seva mare comença a fer més nosa que servei.

Allí, darrere d’aquella barra que la te tancada des de fa masses anys i que la mantindrà així bastants més, pensa mentre eixuga uns gots d’aigua.
Pensa en la professora dona de l’arquitecte i la seva tranquil·la vida. Pensa en el significat de triomfar en la vida i arribar ràpidament a la conclusió de que allò, com a mínim, no es triomfar. Pensa en que realment la seva mare es també l’única amiga que té. Pensa en l’home ingenu que tot i regentar un hotel no es ningú.

En una vida que s’escapa mentre asseca uns gots que acaben de fer servir uns joves que ella creu que son el paradigma de l’èxit.

-un entrepà de formatge!

Trenquen els seus pensaments i el seu cap torna a situar-se darrere la barra per fer l’únic que sap fer ben fet...