Hivern del 85

Recordo quan escollia primavera. Recordo quan tot era rosa. Recordo quan milions d'insectes preciosos enlairaven el seu vol i se m'enduien a mi.

Recordo quan tothom buscava la seva primavera. I encara vec com la busquen. No em fico amb ells, m'és igual. Busquen la llum del Sol, us dono la meva.

La primavera són camins rectes, no us enganyeu, de rumb fix i velocitat constant. Com a molt us sortireu del camí en alguna corba suau que no haureu vist, i encara que la veiéssiu no sabríeu que fer... tant fa, després tornareu, ràpid i amb por, a la recta de color rosa, de velocitat constant i rumb fix.

Recordo quan vaig escollir hivern. Recordo la foscor prematura dels dies que duren poc. Recordo el fred que m'envolta i em fa hermètic, tancat en el meu abric preferit.

Recordo quan la resta no entenien el fred. Només busquen la calor. El fred impera sobre totes les coses, es una llei física, pero ningú ho vol veure aixi. El fred es foscor. Jo prefereixo comprar llums de taula.

L'hivern són camins sense marcar. Carreteres que es sobreposen i després es separen i t'obliguen a escollir. Corbes tant tancades que gairebé no veus on vas a parar. Que creuen rius immensos que s'endurien a qualsevol que intentes anar a l'altre costat. Pero escullo aixo.

I el més normal, el que sempre hem passa, es que em surto del camí, pero hi torno per veure si aquest cop sóc una mica més llest, una mica més astut.. o no, pero com a mínim podré riurem de mi mateix. I si no, sempre puc inventar un camí sobre la marxa.

I espero aquest hivern ja.